El passat dijous 21 de novembre el contacontes Eduardo Chinchilla
va crear un ambient enigmàtic i de tensió al voltant de diferents llegendes
urbanes i rumors que s’escampen de generació en generació.
En un moment de màxima tensió, quan un dels protagonistes
d’una llegenda urbana entrava dins un tenebrós i fosc cementiri, buscant entre
tombes i criptes, entre sarcòfags i vells taüts el mausoleu on hi havia
enterrada una jove morta per la prohibició de l’amor. En aquell moment, quan
tots els assistents assitiem embadalits al funest final del protagonista... un
soroll llunyà, com de trencadís, va fer saltar els nostres cors espantats per
la tensió del moment.
Tots ens vam mirar incrèduls. Què havia passat? El
narrador va dir que no formava part de l’espectacle, que ell no hi tenia res a
veure. La directora i el conserge, fent-se els valents, van dirigir-se cap a la
zona on s’havia sentit el terrabastall: la sala infantil de la biblioteca.
Al cap d’uns minuts van tornar amb nosaltres amb la cara
pàl·lida. El soroll que havíem sentit va ser produït per unes rajoles del
lavabo de la sala infantil, que misteriosament s’havien desenganxat de la paret
i al caure a terra havien produït, de forma increïble, la confusió entre els assistents.
Alguns de nosaltres, quan després sortíem de la sala d’infantil,
ens va semblar sentir una veu molt fluixeta, gairebé imperceptible, que sortia
de l’interior del lavabo. Una remor que semblava xiular: “Je suis le fantôme” (sóc el fantasma...). Qui sap si pot ser té alguna
cosa a veure amb en Nicolàs, aquell nen francès que va desaparèixer una nit dins la
biblioteca...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada